Hi havia una vegada…

L´altre dia vaig llegir un conte molt bonic inventat per un pare de l´escola on va la meva filla, amb el seu permís us l´escric perquè realment m´agrada molt.

        

              Hi havia una vegada una serp que era molt i molt llarga, tant llarga que molt poques vegades es veia la cua, era gran, molt gran. Però tenia un problema, moltes vegades mentre es movia per la selva li trepitjaven la cua, i ella no veia mai qui ho feia.

L´últim cop va trepitjar-li la cua un elefant i li va fer un mal espantós. La serp estava trista i no sabia què fer, sempre tenia por de que li trepitgessin , i es deia:  – però si jo faig molta por a tothom i tothom em trepitja la cua.

La serp va pensar: Hauré d´anar a veure el mussol que sempre és molt savi.

-Mussol, mussol, si us plau tu que ets molt savi, em pots ajudar?

    Quin problema hi ha grandiosa serp?, va dir el mussol.

-És que sóc tan llarga que ningú em veu la cua i tothom me la trepitja i em fan mal, i no sé qui m´ho fa perquè no em veig la cua…

-vaja si que realment tens un problema, crec però que tinc una solució.

Quina, quina?, va exclamar la serp.

-No te la puc dir.

-Perquè?

Doncs perquè em fas por, i algun dia voldràs menjar-me, va respondre el mussol.

-No, de debò, si m´ajudes no se´t menjaré mai, tens la meva paraula.

Llavors el mussol savi li va dir. És molt fàcil, ves a aquella casa que hi ha al final de la vall, hi vas de nit, i sense fer fressa, agafes un cascavell, un fil i demà vine.

El dia següent la serp va tornar a veure el mussol i li va dir:

– ja tinc el cascavell i el fil, i ara què faig?

I el mussol va dir, és molt fàcil, lliga el cascavell amb el fil a la teva cua i així quan caminis la teva cua farà fressa i tothom sentirà el so del cascavell, llavors s´adonaran que hi ha una cua de serp i no te la trepitjaràn.

La serp ho va fer així, i des d´aquell dia ningú més li va trepitjar la cua i des d´aquell dia aquella serp es va dir serp de cascavell.

UN CONTE AUSTRALIÀ

El collaret de petxines

                    Vet aquí  que una vegada, en una petita illa d´Austràlia hi havia una família que era molt pobra. El pare, la mare i el fill vivien  en una cabana i no tenien gairebé res per menjar.

En aquella illa, per anar a comprar, es feien servir petxines. Els rics tenien moltes petxines, en canvi, els pobres gairebé no en tenien.

Un dia, el fill de la família passejava pel poblat i va veure uns homes que estaven menjant. Es va aturar a mirar aquells plats tan apetitosos i un dels homes el va escridassar:

-Què hi fas aquí?

Aquell home duia al coll tres magnífics collarets de petxines: blanques, grogues, roses… de tots colors i de totes mides.

-Per què mires d´aquesta manera les meves petxines? No n´has vist mai de tan boniques, oi ?

Els altres nois es van cargolar de riure en veure la cara del noi.

Llavors, el noi, molt enfadat pel posat burleta que feia, li va contestar:   _ Algún dia, jo també tindré moltes petxines, i fins i tot més que tu!

L´home es va quedar de pedra i, molt enfadat, va cridar:

– Vés-te ´n ara mateix!  Que no saps que sóc el cap de l´illa perquè no hi ha ningú que tingui més petxines que jo!

Quan en tinguis més que jo, potser em podràs substituir!

Aleshores,  va trencar un tros de petxina i el va llançar  als peus del noi, i li va dir amb to mofeta:

– Em sembla que tu mai  no tindràs gaire cosa més que aquest bocí de collaret!

El noi va arreplegar el tros de petxina i se´n va anar sense dir res. Quan va ser lluny del poblat, es va trobar una dona que duia un cistell amb taronges i , tot donant-li el bocí de petxina, li va demanar:

– Si us plau, que em pot  vendre una taronja?

La dona en va partir una, li´n va treure els pinyols i els va oferir al noi.

-Vet aquí tot el que pots comprar amb aquest tros de petxina!

El noi va agafar els pinyols i se´n va anar  cap a casa trist i cansat. En arribar, va plantar els pinyols de la taronja i es va posar a dormir.Quan es va despertar, va veure que de la llavor havia crescut un arbre atn alt que no es podia veure la capçada sencera. El noi s´hi va enfilar i, de tan alt que era, va arribar fins als núvols. Un cop allà, va veure una casa i , sense pensar-s´ho dues vegades, hi va entrar.

A dins, hi havia una parella de vellets que , amb cara de sorpresa, li van preguntar:

– Com has arribat fins aquí? No hi ha ningú a la Terra que hagi pogut pujar fins aquí dalt. Deus ser molt espavilat, tu!

Per celebrar-ho van dinar junts. Van començar a menjar sopa d´una gran sopera. Però, com més en menjaven, més sopa hi havia. El noi va explicar als vellets tot el que li havia passat amb el cap de l´illa. Quan van estar ben tips, el marit li va donar un tros de bambú. En abocar-lo, no paraven de caure petxines. N´hi havia tantes que no es podien comptar.

– Emporta´t el bambú, la sopera i la destral, i quan arribis a terra, talla l´arbre. La gent és molt envejosa i potser, quan sàpiguen d´on ho has tret, pujaran a buscar petxines i faràn malbé casa nostra – li va dir el marit.

Quan el noi va arribar a terra, de seguida va tallar l´arbre i va anar a explicar-ho tot als seus pares. Després , va decidir anar a veure el cap de l´illa.

Quan va ser davant seu, el cap li va dir:

-Què noi, ja tens les petxines?

-Sí, però primer vull comptar les teves- va dir el noi.

El cap en tenia moltes  i les van comptar totes. Però quan el noi va ensenyar les seves, tothom va quedar mut. N´hi havia tantes que no es podrien comptar.

Així doncs, el noi va ser nomenat cap. A partir d´aquell dia, tots els habitants de l´illa van viure feliços perquè el noi no va permetre que ningú passés gana.

                                                                      Conte popular australià.

 

Extret de : Llibre ” La balena blanca. Llibre de lectura 2″ Edicions Castellnou.

LA TARDOR

 

Els  es muden

de roig i de groc,

les     tremolen

sota un de foc.

 

El vent les fa caure

les duu fins al port.

Quan surtis de

trepitja-les fort !

Les   s´amaguen,

l´hivern és a prop.

Les     espantades,

es      de cop.

TINC UN ARBRE AMIC!

 

                         TINC UN ARBRE AMIC!

                         TINC UN ARBRE AMIC!

                         QUE DE TOTS ELS ARBRES

                         ÉS PER MI EL MÉS BONIC!

 

                          VOLEN ESTORNELLS,

                          VOLEN ESTORNELLS

                          I EL CEL DE LA TARDA

                         ÉS ALEGRE SI HI SÓN ELLS !

 

                                                                              M. MARTORELL

 

ROSELLA

També té altres noms,  GALLARET, PIPIRIPI, QUIQUIRIQUIC, BADABADOC …

Aquesta bonica planta de  flor vermella, calma la tos i la diarrea infantil.  Té propietats colorants.

Extret de Viquipèdia.

TORTUGA LLAÜT

Aquesta tortuga tant curiosa té la cuirassa més lleugera i flexible que les tortugues terrestres i això els hi facilita la natació. Aquesta cuirassa és semblant al cuir.

Extret del llibre ” El Mar Larousse Explora”.

Com podem saber l´edat d´un peix?

Les escates dels peixos, creixen a mesura que creix l´animal. Si comptem les estries, podrem saber quina edat té. Com més exactes tingui un peix, més vell serà.

Extret del llibre ” El Mar Larousse Explora”.

Previous Older Entries